El Noi de Ca l’Hostaler
Aquella tarda de maig de 1928 a la Pobla de Ferran (Conca de Barberà) només es sentien les corredisses i riures de les criatures. Els homes eren al camp i moltes de les dones també. Al poble només i quedaven la canalla que encara no anava a l’escola, quatre dones que els cuidaven i un sol home, el Josep Marimon conegut com el Noi de Ca l’Hostaler.
El Josep tot i ser jove no anava a treballar com els altres homes del poble, estava afectat pel Mal de Pott (tuberculosi òssia) i la seva esquena cada cop més deforme li causava constants dolors i un gran decaïment. Ja feia cinc anys l’havien operat sense èxit i sabia que no tenia cura.
Cada cop passava més temps jaient sobre una manta estesa a l’entrada de la casa situada a l’únic carrer del poble. Els veïns, li retreien que passes el dia “prenent el sol” i el tractaven de gandul. La canalla en feia riota.
La Pobla de Ferran en aquell moment contava amb 38 habitants dels quals nou eren nens menors de dotze anys.
La caça de colomins
Son les quatre de la tarda, després de la migdiada la canalla a sortit a jugar i al poble només queden dotze persones, una d’elles l’Antònia acaba de tornar dels camps, de portar el menjar als homes i al arribar al poble crida a la seva filla una noieta molt obedient, li contesta però no ve a rebre-la. No s’estranya gaire està jugant amb dos nens més.
Els tres nens son amb el Marimon, el Noi de Ca l’Hostaler, ell els ha dit que anava a caçar colomins i els nens enjogassats l’han seguit fins una pallera dels afores del poble. Ara son sota la palla, el Josep Marimon a cobert els seu cossos desprès de matar-los a destralades i cops de culata.
Al tornar de nou al poble el Marimon es creua amb l’Antònia que li pregunta per la mainada, ell li explica que son a la pallissa vigilant que no s’escapin uns coloms que vol caçar i segueix a la seva, encaterinat amb un xollador que ha arribat al poble i està esquilant una ovella al bell mig del carrer.
Quan el xollador marxa, el Noi de ca l’hostaler s’encamina carrer avall, deixant al seu pas a la Rosa, que cosia al replà de l’escala, mal ferida, a la Ramona, una nena que era a l’entrada de la casa, destralejada i al cap d’avall del carrer a la Francesca que estava donant de menjar als animals morta d’un tret.
Fet això es creua de nou amb l’Antònia, que al veure’l amb la destral i l’escopeta malfia, crida a la seva filla de nou, aquest cop sense resposta,
Va esverada a casa la seva cosina Marina a demanar per la mainada, ella tampoc en sap res, estan a punt de sortir a buscar-los quan en Marimon es presenta demanant-li a la Marina l’escopeta del seu marit, li diuen que les deixi tranquil•les que estan amoïnades per les criatures i surten a buscar-les. El Marimon sense fer cas del que li diuen entra i agafa l’escopeta.
Armat amb la nova escopeta continua el seu macabre camí on troba al Josep, al Ramon i el Salvador que tornen de l’escola, els convida, també, a caçar colomins i el nanos engrescats el segueixen fins una pallissa dels afores.
El Marimon mata els seus acompanyants de la mateixa manera que va fer amb els altres i també els cobreix amb palla.
Mentre l’Antònia i la Marina s’han creuat amb un noi, el Josep Villaró, i l’han demanat ajut per buscar la canalla. El pobre noi comença pel pitjor lloc, una pallissa al raval del poble. En sortir de la pallissa en Marimon se n’adona que el noi l’ha vist tot i que empren la fugida ràpidament el Josep mor d’un tret a l’esquena.
Les dones senten els trets de l’altre punta del poble estant quan tot just acaben de descobrir el cos de la filla de l’Antònia i els altres dos minyons semi enterrats a la palla, espantades corren a ca la Rosa per advertir-la i la troben greument ferida amb la nena morta al cantó, aterrades segueixen carrer avall on troben la Francesca morta entre el bestiar.
Mentre les dues dones fan les macabres descobertes el Noi de ca l’Hostaler a tornat a casa i en sentir-les cridar dispara des de la finestra deixant-les greument ferides. Agafa una muda que ja tenia preparada una mica de menjar i una ampolla de vi i empren la fugida.
Els trets han advertit als homes i dones que deixen els camps on estan treballant per anar cap el poble a veure que hi passa.
La caça de l’home
Mentre s’acosten al poble, més encuriosits que atemorits, el Marimon té temps de sortir tranquil•lament i disparar a una vella i un nadó que havia deixat enrere, tot i que van poder amagar-se a temps i en Marimon va fallar el tret. Va deixar el poble per endinsar-se als camps on el cereals altíssims aquell any d’una collita excepcional el feien invisible.
Al fer la terrible descoberta la gent del poble avisà a la Guàrdia Civil i al Somatent, dos mil homes buscaren assedegats de venjança, al Noi de Ca L’Hostaler el boig assassí que atemorí durant deu dies tot Catalunya. Mentre ell no era gaire lluny, s’amagava a una carbonera al llindar d’un dels camps de la seva família, segurament va veure anar i venir de les partides de Somatent que el buscaven i l’enterrament de les seves víctimes. Però el cansament de mantenir-se alerta tant de temps va poder amb ell i finalment s’endormiscà.
El diumenge 29, cap a les set del matí el va despertar la veu del cap de la partida del Somatent, Josep Cívit, cridant l’alto. Va respondre “què hi ha?” mentre intentava agafar l’escopeta, no hi va ser a temps un tret en plena cara va acabar amb la seva vida allí mateix.
Epíleg
De les dones ferides, la Rosa va morir al cap de poc, l’Antònia va perdre uns dits de la mà amb què es protegia el cap dels trets però es va recuperar i la Marina molt greu va ser operada a Barcelona quedant totalment desfigurada pel tret a la cara. D’ella se’n diu que va rebutjar al Marimon i el tractava amb manifest menyspreu i ell va anar acumulant rancúnia fins a odiar a tothom i preparar l’extermini de tots els que el menyspreaven i se’n reien d’ell. Altres diuen que va ser induït per un “curandero” el va dir que es curaria de la seva terrible malaltia que el condemnava a la deformitat, la paràlisi i finalment la mort vessant la sang de qui li havia tirat “un malt d’ull” i ell ignorant i crèdul va matar a tots els causants del seu mal i d’altres aventuren, senzillament, que la malaltia li va fer perdre el cap.
La notícia de va creuar tot el món, va ser publicada al Times de Londres i fins i tot a la va recollir la premsa de Sindey, tothom es va esgarrifar, tots menys un: Salvador Dalí que en una carta a Pepín Bello escriu:
«(…) Sin ir más lejos – habras visto el sublime acto de Marimón, fijate nada mas
vajo el punto de vista moral, dejando aparte
su enorme transcendencia poetica; lo linpio
i escepcional que resulta la actitud de este
hombre al lado del grosero i inmundo sentido maternal de las madres verreando por
que les an matado sus hijitos etc. etc. Asi
piensa muy poca gente todos los artistas i
literatos los mejores les cae la baba delante
del amor maternal i no comprenden la escepcional i extraordinaria trascendencia de
los crímenes de Marimón».
La mort de deu persones, quasi tots nens encara esgarrifa avui, de la Pobla de Ferran, la gent en fa fugir assetjada per l’horror dels records, al 1928 tenia 38 habitants al 2009 només en tenia 3.
Enllaços d’interés:
