CRÒNICA D’UNA EXECUCIÓ
El crim
L’últim dia de juliol de 1890, a Sant Martí de Provençals dues nenes son cruelment degollades. L’assassí te de poc més de vint anys, és un conegut del pares i sabia que a la casa hi havia uns diners procedents d’una herència. Va esperar que els pares, un matrimoni obrer, sortís a treballar i la nena i el seu germà, un nadó, quedessin sols a càrrec d’una minyona d’onze anys, per esmunyir-se amb la intenció de robar els diners i sortir abans que ningú se’n adonés.
Però la minyoneta el va sorprendre i va cridar esgarrifada. La va silenciar escanyant-la amb un mocador per després apunyalar-la al mateix lloc, deixant-la morta. El crit de la minyona va despertar a la nena, la Carmeta, de cinc anys, la va fer calla d’una ganivetada al coll, mortal de necessitat. Ja tranquil l’Isidro va rebuscar per tota la casa els diners, espanyant calaixos i removent-t’ho tot sense trobar el que buscava. Va marxar doncs amb un magre botí, dos rellotges de plata i 87 pessetes. Sortí per la porta, tancant rere seu i fugí entre els horts que envoltaven la casa. Va ser detingut poc després, era un bergant conegut a la comarca.
Judici i sentència
Un any després l’Isidro és jutjat pel doble assassinat amb robatori. El judici va quedar enllestit en dues sessions, el recent instaurat jurat popular va donar la veredicte i el jutge va sentenciar, l’Isidro Mompart era condemnat a mort.
Al poc de ser dictada sentencia va ser jutjat de nou i condemnat per una violació i robatori, la condemna a llargs anys de presó s’ha de complir a Santonya i cap allí traslladen el pres.
Un any després surt del fortí de Santonya acompanyat per la guardia civil per agafar un tren amb destí a Barcelona, hi va convençut que el traslladen a una nova presó.
Quan el tren procedent de Santander acaba de creuar Manresa. Al fons d’un vagó plora l’Isidro Mompart, s’acaba d’adonar que aquest és seu últim viatge, ha senti com ho pregonava un venedor de diaris a l’andana de l’estació. El seu destí és al pati de Corders on el rebrà Nicomedes Méndez, un sabater d’Haro convertit en el botxí titular de Barcelona.
En capella
Isidro baixa del tren embolicat en una manta i ja a la presó de Reina Amalia és portat, tremolós i somicant a una sala on s’ha constituït el tribunal. Allí li és llegida la sentència i ratificada la pena de mort per l’endemà. Desfet, sense poder valdre’s és acompanyat per un guarda de presons i membres de la germandat de la Pau i la Caritat fins a l’última cel•la que ocuparà. A un racó il•luminada per ciris hi ha la capella, un catre al terra, inusualment net per ser a una presó i una cadira-vàter on el seuen i l’engrillonen.
El dia és un seguit de visites de capellans, advocats i per uns breus minuts la seva desconsolada mare.
Davant a la porta de la capella perquè no els deixen entrar més enllà, la premsa informarà de cada minut d’aquestes hores angoixants.
Quasi al alba, els confrares de la Bona Mort se’n fan càrrec, el recolliran quan el botxí acabi, compraran el taüt i l’acompanyaran fins el cementiri on rebrà sepultura. Amb l’escapulari al coll que el senyala com a confrare espera. Després d’oir missa és confessat. A la presó regna el silenci.
Fa disset anys que no s’ha muntat un cadafal al Pati de Corders, lloc de les execucions públiques, al costat de la presó de Reina Amàlia. Aquesta execució desperta molta expectació i famílies senceres s’han desplaçat per gaudir de l’espectacle. La guàrdia de la presó es reforça mentre els escolanets vestits de vermell demanen almoina seguits per un munt de canalla enjogassada.
L’últim dinar
Passen uns minuts de les onze quan Nicomedes Méndez, el botxí titular, fa acte de presència a la presó amb l’aparell que ha d’acabar amb la vida de Isidro Mompart. Un senzill mecanisme de ferro que Nicomedes manté brillant, i l’ha modificat, a la part de darrera del cèrcol que s’estreny al coll contra el pilar de fusta, per partir la col•lumna, hi ha afegit un punxó que té la finalitat de rebentar el bulb raquidi i accelerar la mort, però acostuma a fallar i la mort del reu és cruel i dolorosa. Aquest avenç macabre serà conegut com el garrot català.
Mentre, la Confraria serveix, amb coberts de plata, tovallons de fil i vaixella de porcel•lana , l’últim dinar al reu. Fideus a la cassola, vedella amb salsa i una pera, un menjar de diumenge per un burges i fora de l’abast d’un menestral. Tot i que els confrares l’han de convèncer per que dini, l’Isidro s’ho acaba tot. Després assegut a la seva cadira vàter fumarà el puro que li ofereixen.
Aquella tarda
La tarda és un desfilar de persones que volen veure el pres i no els hi és permès. Els periodistes instal•lats a l’avantsala de la Capella, s’afanyen a prendre nota de tot. Una munió de gent està acostant al pati de corders per veure l’escenari de l’execució. S’acosta el moment, fa disset anys que no han executat ningú a Barcelona i sembla que ningú en vol perdre detall.
Mentre augmenta el brogit al carrer, el reu torna a ser visitat per la seva mare i un dels seus germans que té que se expulsat de la Capella entre convulsions en patir un atac d’ansietat, sa mare també es finalment forçada a sortir incapaç de marxar per si mateixa. Ha de fer lloc a la junta de la Confraria encarregada de vetllar al reu ara i després de mort. El fan signar un testament, com a condemnat li pertoquen la tercera part de les almoines que es recullin mentre estigui en capella, la hereva sera la seva mare.
L’Isidro ja no s’aguanta dret i demana allitar-se al catre, la migdiada li dura poc, segueix el reguitzell de visites piadoses, entre ells el bisbe de Barcelona que li recorda -Los homes no perdonen. Prou ho sap el reu tot i que encara espera que el indult arribi de Madrid.
La darrera despedida
Ara definitivament el reu ha perdut la gana, tans sols tasta la sopa i el tall de carn que li ofereixen per sopar abans d’afrontar la que ha de ser la nit més llarga de la seva vida. Quan ja son les deu passades es presenta a la presó un matrimoni de pagès, és el germà gran de l’Isidro acompanyat de la seva esposa. Han baixat des de Gràcia només per veure’l. Tot hi que fa anys que no el tracten ara no és moment per rancúnies.
Els plors impedeixen als germans parlar, l’emoció és tanta que tant l’un com l’altre perden els sentits. El germà gran es portat a l’avantsala on el refan amb una copeta de vi dolç, però és incapaç de caminar i un cop fora de la presó l’ha de tornar a entrar perquè es recuperi i pugui emprendre el camí.
El reu a la Capella, triga més de vints minuts en tornar en sí, vigilat d’aprop pel metge i els confrares, enfebrat i ensopit ha de passar l’última nit de la seva vida.
A l’alba
Abans que claregi es presenta el majordom de la presó amb el botxí, fan el ritual en el que l’executat perdona al botxí davant la munió de capellans que els envolten, després d’oir missa el reu trenca en plor. Aquest plor l’acompanyarà fins el final de la seva vida.
A fora és tal la multitud que s’ha produït una allau de gent i fins hi tot ha ferits, les confraries enarboren el seus estàndards coberts amb crespons negres, perfectament formades juntament amb la guàrdia. No hi ha recó, ni arbre, ni talús, ni balcó, ni finestra on hi càpiga una agulla. La multitud està expectant 
A la capella, retiren els grillons al reu, el vesteixen amb una hopa groga bruta i ronyosa i un birret del mateix color. No és el vestuari amb el que li correspon morir, és la vestimenta per un reu de parricidi, la seva hopa tindria que ser negre. No en troben cap i el deixen vestit tal qual.
Fins poc abans de l’execució moltes han estat les iniciatives populars per demanar el indult, però ara ja és massa tard, el reu abandona la Capella entre sanglots, recolzat en un religiós i el mateix botxí.
L’execució
D’aquesta manera creuen el pati pel passadís que amb prou feines aconsegueix mantenir obert el cordó policial. Mig a coll l’enfilen al cadafal, el reu no es manté dret. L’asseuen al garrot i el botxí es prepara per fer la seva feina.
El reu sanglota i manté el cap cot, al asseure’l, el botxí se’n adona que és massa baix i que el cèrcol fixat al garrot li queda molt per sobre del coll, té que plegar una manta i posar-la al seient perquè el reu quedi a l’alçada, li tapen la cara amb un mocador negre i el botxí gira el cargol que ha d’estrènyer el ferro al voltant del coll i matar a l’Isidro. Un capellà que ha de fer l’última plegaria i que l’acompanyat les últimes vint-i-quatre hores sufoca el reu amb els seu propi plor.
L’última ranera d’aquets noi tan jove, baix i escardalenc, els seus plors, la seva desesperació, no son l’espectacle que la gent esperava, molts aparten la vista atemorits, molts d’altres ploren.
Son un quart de nou del matí del setze de gener de 1892, el secretari confirma que s’ha acomplert la sentència. La tropa es retira tocant una alegre marxa militar. El cadàver queda exposat a la curiositat del públic fins les quatre de la tarda.
Llavors, el Nicomedes el botxí el deslliga i fa entrega del cos a la Confraria, que posa en un senzill taüt. L’Isidro Mompart comença el darrer viatge en un cotxe fúnebre, precedit per dotze guàrdies a cavall i seguit de una comitiva empren el camí fins el Cementiri de Monjuic on es enterrat. Al vespre la Confraria fa un solemne ofici a l’església del Pi on recullen l’almoina que serà entregada la mare de l’Isidro.
Epíleg
Els periodistes influïts per la novel•la realista de moda llavors van donar el tret de sortida a la crònica negra. Les detallades cròniques que van escriure narrant les hores en capella i l’execució pública, van donar a aquest infanticida cara i família, desfermant el primer moviment important contra la pena de mort a casa nostra.
