El 16 març de 1949 a un quart de dotze del matí, dues veïnes, del carrer Ali Bei 112 van trobar la porta de l’entresol on vivia la Teresa oberta, van entrar encuriosides per recular immediatament espantades al trobar la seva veïna morta en mig d’un gran bassal de sang.
La policia es persona ràpidament, no falten joies ni diners, el crim és acarnissat, tot apunta al marit i li prenen declaració.
La Teresa tenia 42 anys s’havia tornat a casar, feia sis, mesos amb el Francisco Bravo fins llavors era una de les moltes vídues de “rojo” que van sortir com van poder a la posguerra, primer esperant tornar a saber del seu home i desprès esperant que fos donat oficialment per mort per tirar endavant.
Al Francisco les coses li havien anat d’una altre manera, durant el “glorioso alzamiento” es va presentar voluntari a la Guàrdia Civil del seu poble, a Granada, sent admès al cap de poc, va tenir diverses destinacions per recalar finalment a Barcelona on s’encarregava de portar el menjar als guàrdies de servei fora de la caserna. Complementava el ranxo oficial amb l’estraperlo, tabac aliments i altres galindaines difícils de trobar.
Feia poc havia deixat la benemèrita per fer de vigilant nocturn a la Bayer i seguia engrescat amb el seu negoci alternatiu.
Amb el tabac justament estava ocupat quan es va produir el crim, almenys així ho fa saber a la policia. Havia d’anar a buscar uns cartons. Es va llevar a les nou per agafar el metro a Marina, preguntat el venedor de cacauets de la boca del metro diu no haver-lo vist tan d’hora, a l’estanc el recorden però no poden dir a quina hora, qui ho ha de saber és el porter del cantó, que li guarda l’altre tabac, el que no paga impostos ni es ven als estancs. El porter es mostra sorprès –havien quedat a les dotze- i en Francisco sabia prou bé que més d’hora encara no se’l haurien portat.
Per tot plegat sembla que el Francisco ha sortit de casa quan la Teresa ja era morta, el carreguen al cotxe policial i el porten detingut a comissaria.
Un cop ha baixat del cotxe i l’estan interrogant, troben sota el seient una navalla “albacetenya” ben tacadeta de sang i quan l’escorcollen hi ha restes de sang a la butxaca de l’armilla.
És fàcil lligar caps, en veure’s camí de comissaria a intentat desfer-se de la navalla amb la que ha assassinat la seva dona. Enganxat per tot arreu en Francisco canta com un canari. Ha estat ell, ha estat la punyetera gelosia.
Perquè a la vida de la Teresa Fabra hi va haver tres homes, dos “rojos”el marit que va desaparèixer durant la guerra i un germanastre de nom Montserrat que va fugir i exiliat a Macau encara es carteja amb la Teresa. Aquestes cartes son les que emprenyen al tercer home “afecto al régimen” amb el que feia sis mesos que era casada i que acaba de confessar el seu assassinat.
Ha passat un any i en Francisco se la sap molt llarga, del que vaig dir a la policia res de res, estar al bàndol correcte, un bon advocat i es desmunten probes i mòbil. Al març de 1950 el jutge dicta la lliure absolució.
