Només cal llegir el primer paràgraf de la crònica a La Opinión de Tarragona del 2 de març de 1884 per saber que ha Tarragona no hi ha passat ni passarà mai quelcom més terrible que el crim de l’estanc del carrer Unió.
“Confesamos ingenuamente que nos falta el valor para tomar la pluma y reseñar el horroroso crimen que ayer se cometió, y que nuestra inteligencia no halla el reposo necesario para hilvanar los acontecimientos que la desgracia nos llevó á deplorar y que el deber sagrado del periodista, muy tristísimo por cierto en el día de hoy, nos obliga á cumplir con el público.”
Aquest primer de març, encara no ha sortit el sol, però a l’estanc del número 14 del carrer Unió ja hi ha moviment.
Hi viuen tres dones, la Josefa vídua d’un empresari arruïnat és la propietària de l’estanc amb el que intenta treure de la misèria a la seva fillastra Carme de 17 anys, a la que amb penes i treballs li ha pagat la carrera de mestra i a la seva mare Florentina que als seus 80 anys ajuda amb tot el que pot per tirar endavant la casa.
La Josefa dorm encara, ahir va quedar-se fins tard preparant els diners i els documents de l’estanc que liquidar avui a Hisenda, la Carme també dorm mentre l’avia, la Florentina, trasteja pel safareig preparant la bugada quan truquen a la porta. Poc s’imagina que el malastre entrarà per aquesta porta!
Encara no ha ha acabat d’obrir quan un jove, José Aldomar de 18 anys, s’abraona sobre el seu coll amb un ganivet, Florentina llença un esgarip i cau morta enmig d’un bassal de sang, sense a temps de sentir el que el jove té que dir-li. —El dinero, ¿á dónde está el dinero?
El xiscle de l’avia despertaa les altres dues dones. La neta, la Carme que es posa una bata i corre cap a la rebotiga on es troba de front amb el noi, un cop més, el ganivet va directe al coll. La pobra noia corre la mateixa sort que seva avia.
La Josefa arriba en el moment, en que el noi desconcertat ja no sap per on tirar i rep cinc ganivetades que la deixen recolzada a la paret en una posició grotesca, mentre la vida se li escapa per les ferides.
Al José ja no li queda més que fugir. Al sortir per la porta es troba amb l’Antonia, la minyona de l’entresol, que a acudit als crits de socors de les seves veïnes. Aixeca un cop més el ganivet però l’Antonia el para, agafant-lo per la fulla, la mà queda ferida i amb els dits penjant i rep una nova ganivetada que li perfora el pulmó. Tot i això surt corrent rere l’assassí que ara fuig cap al carrer. La persecució no dura gaire l’Antonia cau malferida, i els pocs vianants que hi ha a aquella hora li prenen el relleu.
Finament tot i escapar-se en un primer moment el José és detingut, tothom ha reconegut al “fill del presidiari” i la policia el va a buscar a casa sa germana on troben la roba ensangonada encara per rentar.
Al cap de tres mesos es celebra el judici, l’Antonia la minyona i la Josefa l’estanquera ja son mortes per les ferides rebudes. El José Aldomar segueix negant-ho tot. La desfilada de forenses, pèrits i testimonis no deixa marge a la defensa i el jutge vol dictar sentència més d’hora que tard.
Per no embolicar la troca al judici, es passa per alt una carta trobada al José -la que consta al full 228 del sumari- que signa “Laureano” un conegut carlista tancat a Montjuic per conspiració. En aquesta carta encarrega a Aldomar desenterrar els 15.000 duros que va tindre que amagar a Tarragona quan es va veure acorralat durant la desfeta del exèrcit carlí.
Com ningú vol convertir aquest terrible crim en un procés polític i allargar el judici fins qui sap quan, d’aquells 15.000 duros no se’n parla més.
El José va ser reclòs de per vida a la Torre de Pilats. La mateixa torre romana on diuen va néixer Ponç Pilat el que va fer crucificar a Jesucrist i on Cesar des de el balcó del Manifest va dictar l’edicte d’empadronament que portaria a Josep i Maria a Betlem.
A vist molt aquesta torre des de el temps bíblics i al 1885, convertida en presó, va viure les noces del José Aldomar, reclús i fill de reclús, amb una presa condemnada per infanticidi.
Des de el balcó del Manifest en aquells anys de final de segle XIX ja no s’emetien edictes, hi sonaven per “peteneras” cançons que parlaven de presos injustament tancats que el José Aldomar composava i interpretava amb reconegut talent.
