El 28 d’abril de 1936 a dos quarts de quatre de la tarda, els germans Badia sortien de casa seva a Muntaner amb Consell de Cent, per anar fer el cafè. Al arribar al carrer Diputació tres homes els van sortir al pas disparant-los tres trets a cada un. Miquel caigué mort a la vorera i l’altre germà, Josep, moriria al arribar al dispensari del carrer Sepúlveda. Els assassins ja havien fugit, en un Ford vermell.
La notícia va córrer com la pólvora per tot Barcelona. Han mort al Capità Collons! No va faltar el que digues –Es veia venir! – a Barcelona tothom sabia qui era el Capità Collons: Miquel Badia, membre d’Estat Català i ex cap de la policia de la Generalitat. Tothom sabia també que d’enemics no n’hi faltaven.
El malnom el va rebre una tarda de 1932. Aquella tarda el president Macià va preguntar al conseller Jaume Compte qui podia ser el cap de la nova policia dela Generalitat, Compte li va respondre – “L’home més valent, el de més collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia.” I així va quedar batejat i es va convertir en cap de policia dela Generalitat.
Els seus “escamots”, a banda de fer “vistoses” desfilades d’estètica filo nazi, van reprimir amb força a la llavors totpoderosa FAI, hi va haver tortures i detencions injustificades. El Be Negre al 1933 en feia un rodolí:
“Mireu també si el
seguia
Amb tots els seus escamots
Ben proveïts de garrots
L’il•lustre Miquel badia.
Sense fer cas de la veda
Empaita i caça a la Fai
I fica més que mai
Els dos peus a la galleda!”
Perquè la FAI tenia el do d’atemorir i els actes violents sovintejàven sota el paraigua del sindicat. Per tot plegat quan els pistolers abaten als germans Badia les sospites cauen sobre la FAI, i per una qüestió d’equilibri, també sobre la Falange, a qui Badia també havia tocat el crostó.
Les cròniques de l’assassinat son minucioses reflecteixen fins l’últim detall dels fets però quan és el moment d’apuntar possibles culpables la prudència s’imposa. No en va la FAI té amenaçats a molts periodistes.
Sabem que s’ha interrogat tan a faistes com a falangistes i hi ha un nom que es repeteix Justo Bueno, que el cotxe amb què van fugir els pistolers el va vendre el “Cisquet de la Bombilla” conegut faista company d’en Justo Bueno, però hi ha altres línies d’investigació que
abracen tot el ventall polític, inclús hi ha qui apunta un afer de faldilles.
Crims i més crims
La investigació s’empantana, és estiu, la guerra civil acaba de començar, el policia encarregat de l’investigació Jaume Vizern i Salavert ha estat assassinat. S’arxiva la causa.
Tan sols dos periodistes segueixen la pista als assassins dels germans Badia. En Josep Maria Planes des de “La Publicitad” on va fer periodisme d’investigació, d’entre els reportages sobresurt la sèrie ”Els gàngsters de Barcelona” una implacable denuncia contra el pistolerisme a la FAI.
I un jove Tísner des de “La Rambla” amb més entusiasme que por també s’entesta en treure’n l’entrellat. La investigació els condueix al Sindicat de Transports de la CNT, dominat per la FAI, com responsable dels fets.
Però la FAI no permet aquestes sortides, els dos son amenaçats, en Planes s’amaga a cases d’amics fins que és localitzat i en un revolt de l’Arrabassada rep set trets al cap.
El Tísner, que ha guanyat un policia d’escorta i un revòlver per si de cas, és avisat pels companys de redacció de “La Publicidad” que no saben, des de fa dies res d’en Planes, es presenta al dipòsit de cadàvers del Clínic esperant no trobar-lo, però el troba enmig dels cossos que s’hi amunteguen. Ara sí, es deixa convèncer i fuig a París d’on tornarà quan la seva lleva és cridada a files.
Del Justo Bueno sabem que va anar a al front, i que de nou a Barcelona se li imputen els assassinats de dos membres de la seva banda junt amb les seves companyes i d’un aviador francès. Morts i enterrats en un garatge del carrer Calàbria, fuig a França per eludir la justícia.
El govern republicà en demana l’extradició però quan França el retorna a Madrid han canviat les tornes i el nou govern el deixa anar acceptant com a bo que tot és un muntatge dels “rojos” perquè ell és profundament antiseparatista i anticomunista, cosa que ningú li pot negar, el que no menciona és el seu lligam amb la FAI.
Així que passen un parell d’anys en Justo sembla que ha oblidat el seu passat polític, ara treballa a la Maquinista fent bo el fet de pertànyer al bàndol dels “vencedores”. Però un dia, la mala sort, va fer que es creues per les Rambles amb el comissari Polo, cap de la temuda Brigada Político Social de Barcelona.
En altre temps, el comissari va ser membre de la policia de Badia, al que tenia gran admiració (potser pèls seus mètodes expeditius) i va col•laborar en la investigació pel seu assassinat, anys després diria: “Desde el primer día supimos quiénes habían en asesinado a los Badia, pero no se nos permitió actuar”. Ara veu el moment, té la paella pel mànec. En Justo és conduit a la comissaria de Via Laietana, més terrible en aquell any 1941 que en temps del Badia. Aquest cop, als subterranis de la comissaria, detalla l’assassinat de Badia i dels cinc del garatge. Un tribunal militar el condemnà a mort.
A 1944 és executat al Camp de la Bota, ironies de la vida, de cantó d’un militant d’Estat Català.
Enllaços d’nterés
“La maldición de los hermanos Badía” , Josep Maria Sòria a La Vanguardia
