Samuel Willié, va arribar a Barcelona al 1891 amb l’objectiu de vendre carbó anglès als comerciants locals evitant els intermediaris. La idea que els anglesos van trobar la mar de bona aquí no va caure tan bé.
Va visitar les principals cases de Barcelona, en vista de la tèbia acollida de la seva oferta va començar una ronda de visites a carboners i industrials però ja havia corregut la brama que el carbó de mister Willié era de molt mala qualitat, apagava els focs o cremava massa.
Amb moltes hores de feina i moltes nits en blanc, va tancar algunes comandes i un vaixell flectat a Cardif porta la primera càrrega a Barcelona, la travessia no va presentar cap problema, intentar atracar i descarregar a Barcelona molts.
Al port semblava no haver mai lloc i els estibadors sempre tenien reivindicacions que els allunyaven de la feina. Però, finalment, el carreters li van desvetllar el perquè de tot plegat; Els fogoners cobraven una comissió per tona de carbó cremat i el anglès no les pagava, per ho que no volien veure els seu carbó ni en pintura. Per acabar-ho d’adobar la seva dona mor i la filla cau malalta.
Desesperat, amb un carregament en camí, decideix traspassar el negoci a Casa Bofill el principal majorista de carbó de Barcelona. Porta dies sense dormir pensant en liquidar a la seva família i ficar-se un tret entre cella i cella per acabar amb tot.
Enlloc d’això, el 24 de febrer de 1893, es planta a Can Beguiristain i compra revòlver Smith & Weston pagant amb un bitllet de cent, quan li tornen el canvi, dos bitllets de 25, els estripa i continua camí fins a la seu del Casa Bofill al carrer Ample 23.
Allí el reben Josep Mª i Joan Bofill convençuts de que tancaran el negoci, però la cosa no acaba amb l’esperada encaixada de mans. En Willié fica la ma a la butxaca i en treu el revòlver i Josep Mª rep un tret al cap. El seu germà Joan s’abraona sobre Willié i acaba malferit amb un tret al costat i un a la orella, acudeixen un fill i un cunyat en defensa dels Bofills però Willié a tornat a carregar l’arma i dispara a tort i a dret sense encertar a ningú.
Fora de sí, corre escales avall i quan tomba el carrer Carabassa perseguit per mig barri, rebent cops de puny i de cadira, però sense aturar-se, fins que la policia finalment el redueix portant-lo a Capitania on és custodiat per dos soldats amb la baioneta calada.
En Josep Mª Bofill havia estat regidor de l’ajuntament i era un personatge molt conegut, Barcelona queda trasbalsada.
En Willié, a la presó està cada dia que passa més exaltat, dos guàrdies el custodien dia i nit perquè no es llevi la vida i el seu advocat demana un informe “frenopàtic” per munta-li la defensa.
Quinze alienistes encapçalats pel doctor Giné i Partagàs director de Nova Betlem psiquiàtric de renom situat on ara hi ha el Cosmocaixa, son els encarregats de evaluar-lo.
Samuel Willié, tenint com té, dos besavis suïcides, un avi alcohòlic, uns pares que no tenen signes frenopàtics, però son fanàtics religiosos i molt estrictes i dos dels germans amb deformitats cranials que inevitablement portaven a la degeneració i l’idiotisme. Coneguts els antecedents i l’evolució de la seva personalitat caracteritzada per la seva “exagerada emotivitat i d’un gran hiperestèsia del sentit de la moral” son unànimes en declarar-lo “degenerat hereditari i desequilibrat” per tant irresponsable del seus actes.
El judici va representar un gran rebombori, els doctors però van sortir-se amb la seva i Samuel Willié va ser absolt, per escàndol de molts. Al desembre 1894 acompanyat per un oficial del consolat anglès abandona definitivament Catalunya.
Tot just per aquells dies l’equip d’alienistes estan de nou enfeinats, aquest cop, tenen entre mans un nou cas, aquest cas volen demostrar el contrari, que el subjecte d’estudi té les seves facultat íntegres. L’expectació pel dictamen és màxima, no en va estàn diagnosticant al més reconegut poeta del moment: Mossèn Cinto Verdaguer.
Mossèn Cinto desprès d’un viatge a Terra Santa, molt dejuni, molta oració i confessionari, repartir en almoines els diners del marquès de Comillas (pel que treballava) i un encaparrament en participar en exorcismes per allunyar d’ell lo dimoni fan que el declarin boig. 
El Bisbe l’envia a La Gleva i no se’l permet exercir el sacerdoci.
Prou que ha intentat defensar-se Mossèn Cinto amb escrits, prou que la majoria de la premsa l’ha defensat però serà el dictamen de Giné i Partagàs publicat a “La independencia médica” qui callarà a la majoria refutant al Dr. Manaut que poc abas havia recomant la seva reclusió.
Diu així “Conclusiones.—Primera: Psíquicamente considerado el reverendo don Jacinto Verdaguer y Santaló, es evidente para los firmantes que su inteligencia funcions con cabal integridad. Que en punto á sus facultades éticas y morales á la par que atesora elevádisimos sentimientos altruistas, es muy emocionable y sobre todo sugestible, y que por lo que respecta á su voluntad, posée escasas energías.
Segundo: Que no se advierte en su mente indicio alguno frenopático”
La vida continua
El Willié de nou a Cardiff va trobar-se amb la negativa dels seus companys a treballar amb ell i quan 
la companyia el va voler enviar a una de la seves mines els miners van amenaçar amb una vaga.
Mossèn Cinto retorna al 1898 a les seves funcions de sacerdot i a la seva mort al 1902, 100.000 persones acompanyen el seu fèretre pels carrers de Barcelona.
Y el doctor Giné consolida el seu prestigi mèdic amb nombroses publicacions que fan conegut dins i fora de Catalunya.
