Eren quarts d’onze de la nit del 8 de desembre de 1929. A la casa del carrer Orteu 55 (tocant a plaça Molina a punt de canviar de nom per la remodelació del carrer Balmes i el pas del ferrocarril de sarrià), 
en Ricardo Fernández ja dormia quan el seu amo, Pablo Casado, va entrar i va demanar-li de sopar despertant-lo. Tard i enfadat en Ricardito va replicar que li pagués el quatre mesos que li devia i es deixés de sopars.
La discusió va anar pujant de to, el Casado, tot ho refinat, elegant i polidet que era, no parava en barres quan de es tractava atonyinar-se amb el Ricardito. Ell era un home fornit en Ricardito escanyolit i mig coix, sempre portava les de perdre, o no, perquè aquest parell es tenien més confiaça de l’habitual entre amo i criat. Si en Ricardito era afemellat fins a l’exageració el sr. Casado no es quedava curt i qualificaven de “atildado en execeso” que fa més senyor.
Aquest vespre el Casado i el Ricardito es tiren els plats pel cap, i l’amo marxa a tancar la venda del seu negoci ruïnós, mentre el Ricardito es queda fent-se mala sang.
Quan el senyor torna, el criat contraataca amb el primer que a l’abast, en el seu cas una planxa, de les d’abans, d’aquelles de ferro fos. Un cop al cap deixa estès al senyor Casado mentre la taca de sang va creixent sobre el matalàs.
En Ricardito s’atabala, decideix que el millor que pot fer es anar-se’n al seu llit i meditar durant la nit. I quan el Ricardito medita, medita de veritat.
Però ja ho diuen i no n’hi dos sense tres, en aquest cas el tercer era en Figueras, un petit industrial com en Casado, que compartia taula i nits amb aquest parell. Ell va dir sempre, a qui li volgués preguntar, que quan es quedava amb ells es perquè es feia tard i no quedaven tramvies, tanmateix en Figueras tenia cotxe. La resta del barri hi veia un estrany triangle.
Cinc mesos després
Ha passat tot un hivern d’obres i més obres a Barcelona, en pocs dies s’inaugurará l’Exposició Internacional i en Ricardito, abillat amb les robes del seu amo, pensa constament en viatjar a l’Havana. La fàbrica de caixes de cartó del sr. Casado va de mal en pitjor i a l’amo no se’l veu mai. La seva promesa, perquè el Casado estava a punt de comprometre’s en matrimoni, creu que l’ha plantat i els seus acreeedors que ha marxat a les amèriques per fugir d’estudi.
Per continuar la nostra història ens hem de traslladar a Madrid
És el primer de maig del 1929 a l’estació d’Atocha, seguint el procediment habitual, es procedeix a la metòdica obertura dels paquets facturats i no recollits, que passat el temps reglamentari, uns mesos ben bons, s’expropien i es posen a subhasta.
Els empleats van fent, fins que toca el torn a la caixa 3918 que fa un metre d’alt per poc més de un metre i mig de llarg. Va ser facturada, com a maquinària, des de Barcelona el 10 de desembre de 1928. L’enviava José Pérez i tenia que ser recollida per José Gómez després d’abonar els ports de 24, 45 pessetes. Cinc mesos després ningú l’ha reclamat.
El camàlic, armat amb un martell i un tallaferros que começa a moure la caixa informa a l’inspector del ferrocarril que allò suqueja—Esto no es maquinaria, porque suelta demasiada pringue. -será grasa- li replica l’inspector però el reguerot que deixa la caixa, no sembla greix i put.
Un cop la tenen al centre de la sala, el camàlic aixeca la tapa. Tots el presents s’hi aboquen i es troben un munts de diaris vells, això ja els fa pujar la mosca al nas, decideixen avisar a la policia perquè es faci càrrec de la caixa. Tot hi això, la curiositat els pot i retiren els diaris. Sota hi ha un parell de mantes i flocs de cotó formant tres capes sota hi ha ma i una cama humanes. Sota un llençol embolicant quelcom. Aquí ja es planten i esperen a l’autoritat.
La caixa queda en mans del forenses. Es comença a desembolicar de nou,tre
s llençols, entre ells paper d’embalar i cotó, tot cobert amb un sac d’arpillera, dins aquesta obra mestra del packaging macabre hi ha un cadàver decapitat, amb les
Preucupació d'aquests dies: amb aquest famós crim ja no se on tinc el cap
cames i els braços tallats, col·locades amb cura sobre el tors. El que no es troba per enlloc, és el cap.
Finalitzada la seva feina els forenses poden determinar que es tracta d’un home d’uns trenta anys, molsut i fort. Té les mans suaus de qui no les fa servir, el cos tampoc
és de qui treballa, s’el veu cuidat, molt cuidat. Si ajuntem amb això les restes de la roba interior de seda que és l’únic que porta posat, ja sabem alguna cosa és un tot senyor. Però aquest senyor té un tret cridaner, una operació d’hidrocele li ha deixat un cicatriu molt visible al baix ventre i un testicle de menys. El forenses fan públics detalls de la víctima, per facilitar l’identificació. Algunes publicacions es salten el detall mèdic, altres el remarquen perquè gaudeixi la clientela.
Però tot plegat pinta molt magre i els volen enviar a Barcelona per si algú en sap res.
Contra tot pronòstic, a Madrid, tot just els diaris han sortit al carrer, es presenta un jove que creu saber qui és el mort i destapa la caixa dels trons. És el futur cunyat, en Casado s’havia promes a
mb una senyoreta de casa bona, i la noia no en sap res des de primers de Desembre. Justa la fusta, la policia lliga caps en dos dies.
El Ricardito posat davant del caixot, el que havia contingut el cadàver, confessa el crim entre plors i marejos, posant ènfasi amb el que sembla impossible que aconseguís, arrossegar ell sol el cadàver i tot el seu enbolcallament. Ja diu que es creia morir quan va tenir-lo que baixar per l’escala, desprès treure’l del taller amb una carretilla deixada pel veí i portar-lo fins l’estació tampoc li va costar tant. El cap el va tirar a mar, després de creuar mig Barcelona amb tranvia, encara que el bus de la policia no el pot localitzar. Tot plegat li surt per 16 any a la presó de Dueso. 
En Figueras, que d’entrada es veia com a coautor necessari del assassinat i esquarterament i facturació del cos, fins i tot l’havien reconegut com el que va demanar la carretilla, en surt absolt. I és que un criat és un criat i un senyor és un senyor i això pesa i molt als tribunals.
