Està acabant el febrer de 1912 i tot Barcelona busca a la Tereseta Guitart. Fa una setmana va desaparèixer en ple carrer, mentre sa mare parlava amb una veïna.
La Campana de Gracia: Any XLIII Batallada 2234 - 1912 març 2
Detectius, policies i autoritats competeixen entre ells per trobar-la. Un guàrdia municipal del barri, avisat per una veïna tafanera, la troba a l’entresol del número 29 del carrer Ponent.
Ell i el seu cap es presenten al pis, amb la excusa que tenen que fer una inspecció de sanitat, per la suposada cria de gallines. Mentre un parla amb la mestressa l’altre fent veure que inspecciona el lavabo troba una nena tota esquilada.
La Campana de Gracia: Any XLIII Batallada 2234 - 1912 març 2
- ¿No te llamarás Teresita?- Aquí me llaman Felicidad.
No n’estan molt segurs, però pot ser la Tereseta. La mestressa de la casa, l’Enriqueta Martí, diu que la va trobar a la Ronda fa un parell de dies.
Comença la desfilada de gent cap a la comissaria, l’alcalde el senyor Sostres, el pare de la Tereseta, un cambrer amb un plat de sopa per la nena, més aplaudit que el mateix alcalde i finalment la mare de la Teresina que tornant del port, de buscar la seva filla, a les Rambles s’assabenta que ja l’han trobada.
La Tereseta té el seu moment de fama , les autoritats es retraten amb ella, seriosa amb la clepsa rapada.
Mentre, l’Enriqueta i l’Angelina l’altre nena trobada a l’entressol, son traslladades al jutjat per prendre declaració a la primera. Un cop identificada s’en saben els antecedents, ha fet de minyona, de puta, de captaire, ja havia estat detinguda al 1909 per regentar un bordell on prostituïa nens i nenes. Ella és traslladada a la presó de dones i la criatura queda a càrrec dels porters del Palau de justícia.
També queden detinguts, el pare de l’Enriqueta, que sempre ha viscut amb ella i el marit de l’Enriqueta que pràcticament mai ha viscut amb ella.
La Campana de Gracia: Any XLIII Batallada 2239 - 1912 abril 6
El cas de l’Enriqueta Martí creix com una mala herba. Es van descobrint més nens desapareguts, més coses al reguitzell de cases per on ha anat passant: pots amb ungüents d’aspecte macabre, ossos que poden ser de nen rere parets tapiades… pèrits, metges, advocats i testimonis de tota mena son recollits pels periodistes que converteixen l’Enriqueta en la mala dona, la Vampira del carrer Ponent, afegint més i més llenya al foc.
Si els diaris d’aquell temps tenien una mitja de 20 pàgines tres o quatre eren dedicades a l’Enriqueta als seus crims, als seus possibles crims i a detalls esgarrifosos variats.
Un tema que va omplir pàgines i pàgines va ser els ossos enterrats al carrer Jocs Florals, petits com de nadó, barrejats amb restes de roba podrida, ferros rovellats, cavell i qui sap que més. Quan els metges de la càtedra de fisiologia de la Universitat de Barcelona van descartar que fossin humans, els arquitectes van identificar la suposada fossa com un vell desguàs tapiat, la majoria de publicacions va callar-s’ho per no decebre als lectors.
La Campana de Gracia: Any XLIII Batallada 2234 - 1912 març 2
Una munió de periodistes segueixen el cas, desencantats de no poder parlar amb l’Enriqueta Martí, massa malalta i massa protegida. Havent ja esgotat tots els temes possibles, la famosa llibreta amb noms de gent important de Barcelona, que mai ningú va veure, amb el problema afegit de que víctimes donades per mortes, remortes i reciclades en ungüent, ara apareixen vives.
A la Model, el guàrdies menen als repoters fins la cel•la d’ un homenet de cabells llargs i bigoti ros, corbata descordada, camisa trencada i aire dement.
Finalment podran omplir una plana més sobre l’afer de la mala dona, estan a punt d’entrevistar al seu marit: Joan Pujaló.
El Joan parla de manera atropellada i ferotge, vol aclarir és que als pocs dies de casar-se amb l’Enriqueta ja la va deixar, li sembla que no va tenir cap fill amb ella. Aquesta afirmació requereix com a mínim un aclariment. En Pujaló s’explica:
Ella li va escriure que seria pare, però quan es presentar, dos dies després del part a conèixer la seva filla, l’Enriqueta estava la mar d’àgil, no tenia llet ni cap símptoma de recent parida.
La Esquella de la torratxa : periódich satírich, humorístich, il-lustrat y lilterari: Año XXXIV Número 1735 - 1912 març 29
Un cop ha deixat clar que tot i no conèixer bé a la seva dona, ja que no hi va conviure gaire, és boja, ja està dit tot. Cal passar al tema que l’interessa: ell mateix.
Cal que tothom sàpiga que és innocent, vegetarià i sobretot que és pintor.
Com ell relata al periodista, un dia va veure una carxofa i la va pintar, en aquell moment va entendre que tenia un artista dintre, un gran artista incomprès.
Vegetarià, se’n va fer menjant marduix i romaní per la muntanya. Ara a la Model es té que alimentar del blat que encara queda al fons de les seves butxaques, la carn és mortal per a ell.
La seva carrera de pintor, va seu breu i poc apreciada. El moment culminat va ser quan després de perpetrar un retrat de tot l’equip municipal lerrouxista, retallat de forma absurda davant de la font de la Ciutadella, un membre del lliberals, en costant batussa amb els de Lerroux, va exclamar davant del quadre – Ja estic venjat, el Pujaló els ha matat a tots!
Tancat a la Model, té per fi el ressò que no ha tingut mai. Té temps per pintar i fins i tot demana un ajut al alcalde Sostres per ampliar els seus coneixements de pintura a l’estranger.
Mig Barcelona ha passat a declarar contra l’Enriqueta, hi ha carnisseres que diuen que una veïna els hi va dir que era una bruixa venedora d’ungüents fets amb greix humà, botiguers que l’han vist acompanyada de diverses criatures, una mica de tot per no arribar ben be enlloc.
Finalment l’Enriqueta mor a la presó just abans del judici oral, oficialment d’un càncer de matriu, de fet des de el seu ingrés a la presó ha estat greument malalta. Extraoficialment apallissada per les internes o enverinada pels homes poderosos que podia desemmascarar en les seves declaracions. Ha mort sense confessar i és enterrada a la fossa comú del cementiri del S.O. sense cap familar ni amic que l’acompanyi.
Aquí comença la llegenda de l’Enriqueta de cal Lindo, com la coneixien al seu Sant Feliu natal, l’Enriqueta Martí, la mala dona, la Vampira del carrer Ponent i cau a l’oblid Joan Pujaló un pintor de carxofes, mal pintor i mal casat.
La Esquella de la torratxa : periódich satírich, humorístich, il-lustrat y lilterari: Año XXXIV Número 1736 - 1912 abril 5
Enllaços
Enriqueta Martí al bloc 1881
Artícle al País
