7 trets a l’Arrabassada
El 24 d’agost de 1936 Josep Maria Planes jeu en un bassal de sang sobre l’asfalt de l’Arrabassada. Set trets al cap havien acabat, als vint-i-nou anys, amb la vida d’aquest noi de Manresa. Deu anys abans havia arribat a Barcelona “amb les mans a la butxaca, sense padrins ni coneixences” per fer de periodista.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
A la redacció de La Publicitat i a d’Acció Catalana Republicana, partit en el que militava, ja feia dies que no en sabien rés. L’havien buscat fins i tot a la morgue del Clínic sense èxit, quan Ramon Peypoch, el secretari general d’Acció Catalana, va decidir-se a trucar a Tísner el company i amic de Planes.
Tísner estava refugiat a la cèl·lula d’Acció Catalana perquè ja l’havien anat a buscar a casa seva i sabia que si el trobaven al carrer era home mort. Davant la insistència de Peypoch i sabent que un grup l’acompanyaria per protegir-lo va fer el cor fort i va anar al Clínic. A les seves memòries ens ho explica així.
“Vam anar al sinistre dipòsit del Clínic i vaig haver de fer un gran esforç per tal d’endinsar-me en aquell Estígia de cossos sangonents. El soterrani sencer era una aterridora estes
a de morts i examinar-los tots, un a un, feia una dura prova per a la meva capacitat de resistència. Em neguitejava més el pensament de trobar-hi en Planes que no pas el de no trobar-lo. Hi era, però, i abans que no la persona vaig reconèixer un vestit de color blau marí amb ratlletes blanques, que manta vegada li havia vist dur. També portava una inconfusible camisa de color blau cel. Em vaig inclinar damunt seu, fins que la meva cara va quedar a l’altura de la seva, i ja no hi ha haver gens de titubeig, malgrat un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis.”
Quan per escriure t’hi jugues la vida
Planes havia començat a escriure als medis del Bages. El seu primer article escrit un 19 de juliol (la mateixa data en que va escriure l’últim “Nit de vetlla” sota l’esglai del cop d’estat que desencadenaria la guerra civil) va ser l’obituari d’Angel Guimerà.
El seu talent es va imposar a Barcelona, va escriure de tot, al Mirador, on es converteix en inseparable de Josep Maria de Segarra i obté el recolzament del intel·lectuals del moment, fa crítica teatral i comença a desenvolupar una veu pròpia. Noctàmbul emperdernit, ens ha deixat “Nits de Barcelona” on amb la seva prosa viva podem reviure als locals, del més canalla al més elitista, l’ambient nocturn dels anys trenta. Però no tot era disbauxa; les seves cròniques d’esports, els seus artícles d’opinió que encara avui son de bon llegir.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Esdevé el director del “Be negre” setmanari humorístic al que cada setmana els de Polonia de TV3 rendeixen tribut. La sàtira política el va fer guanyar molts enemics, els escamots d’Estat català el van posar en el seu punt de mira. Després d’una nit en que van ser advertit per un amic que els escamots d’Estat català el buscaven per donar-li una pallissa, ofesos pels continguts del “Be negre”. Des de La Publicitat es dirigeix al President Macià explicant els fets amb pèls i senyals i fent una crida a acabar amb l’incipient violència del Escamots contra els periodistes crítics amb ells.
Amenaces acomplertes
El dia 7 de juliol de 1936 Josep Maria Planes és dels pocs que aixeca la veu, des de les pàgines de La Publicitat, contra el tancament del cas per l’assassinat dels germans Badia, quan tot apuntava ala FAI, per falta de proves. Aquesta és la gota que fa vessar el got.Image may be NSFW.
Clik here to view.
Dos dies després a La Solidaridad Obrera, “la Soli” orgue oficial de la CNT, es deia que el faria “enmudecer”. Planes replicava” “la ‘Soli’ diu que si no rectifico “m’obligaran a emmudir”. Si no ho he entès malament, això és una amenaça de mort. No conec altra sistema “d’obligar-me” a emmudir.” Van tardar un mes i mig en fer-lo callar. Planes no ho va posar fàcil, es va amagar a diverses cases de coneguts fugint dels pistolers. Finalment va cometre imprudència de sortir al balcó del pis del carrer Muntaner on era amagat, el van denunciar, el va anar a buscar un escamot pensant-se que era un capellà amagat, van descobrir que era el periodista que els feia la guitza i set trets van acabar amb ell amb ràbia i acarnissament.
Epíleg
Josep Maria Planes mai no va amagar que les seves filies polítiques podien traïr el seu propòsit d’imparcialitat per ho que “Gansters de Barcelona” acaba així.
“I per acabar una confessió: començàrem aquest reportatge amb l’intent de fer una exposició de fets purament objectiva. Reconeixem que a mesura que hem avançat en la nostra feina ens hem desviat del propòsit inicial. El temperament ens ha traït: no hem pogut mantenir una posició gebrada, impermeable, davant d’aquesta sèrie de fets tan vius, l’eco dels quals ressona encara cada dia pels carrers. En aquestes circumstàncies, potser la nostra intenció primera era irrealitzable.
Ens interessa, però, fer constar una cosa: tenim tranquil·la la consciència de no haver faltat deliberadament a la veritat en cap cas. Si algun error d’informació hi ha en el que hem escrit, ha estat involuntari.”
Planes va ser un pioner del periodisme d’investigació en aquest país i potser el primer periodista d’aquestes terres que va morir per intentar esbrinar la veritat i fer-la saber.
Enllaços d’interés: memoria.cat: Josep Maria Planes una personalitat excepcional
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Image may be NSFW.Clik here to view.
