L’aplec, la desfilada i el ball de bastons
Estem als anys de la restauració monàrquica, tot i l’alternança política a Madrid, a Barcelona es viuen temps d’ebullició, només fa dos anys de la Setmana Tràgica i la política segueix ocupant el carrer.
Aquell maig de 1911 els ànims estaven molt exaltats entre carlins i radicals. Per la mínima saltaven les espurnes, però la grossa es preparava a Sant Feliu de Llobregat.
Els Carlins fan un Aplec a Sant Feliu, el vint-i-vuit de maig, amb missa castrense per beneir la nova bandera de les Joventuts Tradicionalistes. Amb gran desplegament de pendons i banderoles uns dos mil carlins van des de Sant Feliu L’Ermita de la Salut i al vespre tornen cap a Barcelona amb tren i més discreció, amb les banderes i els pendons coberts i les cornetes emmudides, seguint les recomanacions de les autoritats han recomanat prudència.
I és que en saber que els Carlins s’aplegaran a Sant Feliu els radicals s’han organitzat, les diverses agrupacions faran un míting i després desfilaran amb els seus estendards pel centre de Sant Feliu, fins arribar a l’Estació des d’on emprendran el camí a casa.
La gent se’n veu venir una de grossa, ja han hagut picabaralles per molt menys, i al presentar-se a Sant Feliu les agrupacions radicals el dia del gran aplec, no augura res de bo. N’hi molts que no entenen com no s’ha prohibit algun dels actes per evitar que els rivals es trobin.
Les autoritats troben que fan prou advertint a uns i altres que es comportin i impedint que viatgin junts la mateix tren no hi pot haver incidents.
Antonio, l’abanderat
L’expedició radical és la mar d’acolorida, han convocat un míting en el que unes mil persones enarboren estendards i aplaudeixen amb entusiasme, L’Antonio Puell és un d’ells. És l’abanderat de l’Agrupació de Santa Madrona del Poble Sec, ja fa anys que milita amb els republicans per ho que ha estat detingut més d’un cop. Però això son coses de joventut, ara deixa les batusses pels més joves i es manté ferm portant la bandera lluny dels incidents que hi ha a cops tant amb els tradicionalistes com amb les forces de l’ordre. S’ha fet gran i té set fills al seu càrrec.
El míting està acabant, alguns dels radicals comencen a dirigir-se cap a l’estació en grans grups quan comencen a sentir-se els primers trets. Alguns corren cap el punt d’origen de les bales, la majoria en direcció contraria cap a l’estació, on els esperen els carlins parapetats darrera els murs de les construccions que s’estan fent a la plaça.
1,2 y 3: llocs aont estaven apostats els carlistes. _ 4 carretera per la qual havien de passar els radicals pera anar a l’estació.
Comença la batussa i volen més de sis-centes bales. La Guàrdia Civil es presenta i es veu obligats a disparar també. Passen deu minuts, les bales s’acaben i sobre el terra de la plaça jeuen cinc morts i molts ferits.
Un dels morts encara sosté entre les seves mans l’estendard de l’Agrupació radical de Santa Madrona, és l’Antonio Puell l’abanderat ha caigut sense rendir la bandera.
El trist retorn
Els morts son traslladats al Cementiri de Sant Feliu, els que n’han sortit sense prendre mal i els ferits van tornant amb tren a Barcelona i amb ells la noticia dels fets. 
Cap al vespre els Radicals i els parents es van aplegant a l’estació en espera de l’arribada dels ferits i sobretot dels morts per portar-los en una manifestació massiva d’homenatge fins la seu del Partit radical on quedaria instal•lada la capella ardent. El Governador civil prohibeix el trasllat dels cossos per impedir, ara sí, aldarulls al carrer i desallotja el baixador de Passeig de Gràcia on estaven congregats el Radicals.
No és fins la matinada, quan ja no queda ningú esperant que son traslladats a Barcelona, per ser conduits al Cementiri Nou i enterrats sense gaire cerimònia amb la presència de la família i poc més.
L’Antonio Puell reposarà per sempre més al nínxol número 1.251 acompanyat d’un altre Radical caigut l’Antonio Baeta.
L’homenatge pòstum
L’endemà un miler i mig de radicals es reuneixen a la casa del poble, amb triangles de flors amb els colors de la bandera republicana, i gasses negres lligades al braç en senyal de dol. Tots junts, seguint al cotxe que trasllada als seus líders, es desplacen des del carrer Aragó creuant la ciutat fins el cementiri de Montjuic per rendir homenatge als dos caiguts davant de la seva tomba.
Han passat 110 anys des de llavors i ara la neta de l’Antonio, la Carmen, m’escriu des d’Amèrica per demanar-me si en puc saber alguna cosa. Han conservat a la família el crespó republicà de l’estendard de L’Antonio, però en sap ben poc; quatre històries mal filades que s’han tramés de fills a nets i que ara vol completar per deixar-les junt amb el vell crespó ensangonats als seus nets. Ja en saben molt més i les anècdotes familiars s’han lligat en una història que no esperaven però que va tenir força ressò al seu temps. L’Antonio Puell aquell noi nascut a un poblet de Terol, va tenir el funeral d’un heroi i el seu nom va a passar a formar part del panteó d’honor dels Radicals, aquesta mateixa fama, és la que va empènyer a la família a marxar cap a Cuba, fugint de les possible represàlies polítiques i de la creixent pobresa de la classe treballadora.
